Diu Sant Agustí: «Lex iniusta non est lex» [una llei injusta no és llei] i Tomàs d’Aquino la recull en la seva Summa Theologiae. Martin Luther King l’empra com un dels lemes del moviment pels drets civils. En la seva carta des de la presó de Birmingham, afegeix: «Qui infringeix una llei injusta ho ha de fer obertament, voluntàriament, acceptant la pena que li correspongui. Afirmo que la persona que infringeix una llei que, segons la seva consciència, és injusta i que accepta voluntàriament una pena de presó perquè la comunitat esdevingui conscient de la injustícia ‘‘d’aquesta llei’’, en realitat expressa el màxim respecte per ‘‘la llei’’» [les cometes són meves].
I, ¿què és una llei justa? Diu Ramin Jahanbeglo en la pàgina 58 de l’Obligació moral de desobeir: «[...] l’autèntica condició per la legalitat i legitimitat de la llei no és l’acció reguladora de l’estat sinó un acte polític dels ciutadans. El problema de la justícia no té res a veure amb la pregunta «¿qui governa?», sinó amb una recerca constant d’autonomia i un qüestionament crític de les institucions socials del moment. En una democràcia, les normes socials i els valors compartits s’institucionalitzen, per definició, en un procés obert de qüestionament en què els ciutadans sempre poden preguntar quin és el significat i la validesa de les institucions de la llei i la justícia.»
Atenent a que diu clarament que «... en una democràcia... els ciutadans sempre poden preguntar...», l’autor considera que quan no es dona aquesta condició no s’està en una democràcia vertadera. Potser podríem afegir que l’afirmació que « els ciutadans sempre poden preguntar» deu incloure també la que els ciutadans sempre poden i han de ser preguntats.
Textos del llibre La resistència íntima, de Josep M Esquirol
«Qui va al desert no és un desertor» «Qui va al desert és, sobretot, un resistent. El coratge que li cal no és pas per expandir-se, sinó per recollir-se i, així, poder resistir la duresa de les condicions exteriors. El resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que res, no perdre’s ell mateix i també, d’una manera molt especial, servir els altres. Que en cap cas es confongui amb la protesta fàcil i tòpica: la resistència sol ser discreta.» «Existir és, en part, resistir [...] expressa [...] una manera de ser, un moviment de l’existència humana.» « resistència [... és] la fortalesa que podem tenir i aixecar davant dels processos de desintegració i de corrosió que vénen de l’entorn i àdhuc de nosaltres mateixos. És llavors quan la resistència manifesta un moviment pregó de l’ésser humà» «[...la] significació política d’aquest concepte [resistència és] la reacció d’oposició d’un petit grup al domini imposat per una ocupació o per un govern de caire totalitari» «La resistència política sol ser un fenomen que sorgeix de la base i que és fruit de la pres de consciència d’allò que de debò està en joc. Adonar-se'n no porta a la recerca d’una ‘sortida’ o d’una ‘salvació’ individual, sinó d’una de comunitària, de social» «Tota resistència, i tota resistència a l’actualitat, és portadora, doncs, d’una esperança» «S’és resistent [no es fa de resistent] i s’espera que la resistència no sigui en va [...], el fet de mantenir viva la flama té sentit. El resistent sap que, passi el que passi, la seva acció no és absurda ni estèril; confia en la seva fecunditat encara que n’ignori el quan i el com de la germinació. Només sap que la preparació es fa des dels marges, lateralment»
Diu Sant Agustí: «Lex iniusta non est lex» [una llei injusta no és llei] i Tomàs d’Aquino la recull en la seva Summa Theologiae. Martin Luther King l’empra com un dels lemes del moviment pels drets civils. En la seva carta des de la presó de Birmingham, afegeix: «Qui infringeix una llei injusta ho ha de fer obertament, voluntàriament, acceptant la pena que li correspongui. Afirmo que la persona que infringeix una llei que, segons la seva consciència, és injusta i que accepta voluntàriament una pena de presó perquè la comunitat esdevingui conscient de la injustícia ‘‘d’aquesta llei’’, en realitat expressa el màxim respecte per ‘‘la llei’’» [les cometes són meves].
ResponEliminaI, ¿què és una llei justa?
Diu Ramin Jahanbeglo en la pàgina 58 de l’Obligació moral de desobeir: «[...] l’autèntica condició per la legalitat i legitimitat de la llei no és l’acció reguladora de l’estat sinó un acte polític dels ciutadans. El problema de la justícia no té res a veure amb la pregunta «¿qui governa?», sinó amb una recerca constant d’autonomia i un qüestionament crític de les institucions socials del moment. En una democràcia, les normes socials i els valors compartits s’institucionalitzen, per definició, en un procés obert de qüestionament en què els ciutadans sempre poden preguntar quin és el significat i la validesa de les institucions de la llei i la justícia.»
Atenent a que diu clarament que «... en una democràcia... els ciutadans sempre poden preguntar...», l’autor considera que quan no es dona aquesta condició no s’està en una democràcia vertadera.
Potser podríem afegir que l’afirmació que « els ciutadans sempre poden preguntar» deu incloure també la que els ciutadans sempre poden i han de ser preguntats.
Molt adient en aquest temps de confinament, normes i prohibicions polítiques, que ens fan sentir com a ramat i no com persones lliures.
ResponEliminaCal ser valent per expresar una opinió o un pensament quan saben que serà contrària a la majoria. Prudència? Covardia?
ResponEliminaTextos del llibre La resistència íntima, de Josep M Esquirol
ResponElimina«Qui va al desert no és un desertor»
«Qui va al desert és, sobretot, un resistent. El coratge que li cal no és pas per expandir-se, sinó per recollir-se i, així, poder resistir la duresa de les condicions exteriors. El resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que res, no perdre’s ell mateix i també, d’una manera molt especial, servir els altres. Que en cap cas es confongui amb la protesta fàcil i tòpica: la resistència sol ser discreta.»
«Existir és, en part, resistir [...] expressa [...] una manera de ser, un moviment de l’existència humana.»
« resistència [... és] la fortalesa que podem tenir i aixecar davant dels processos de desintegració i de corrosió que vénen de l’entorn i àdhuc de nosaltres mateixos. És llavors quan la resistència manifesta un moviment pregó de l’ésser humà»
«[...la] significació política d’aquest concepte [resistència és] la reacció d’oposició d’un petit grup al domini imposat per una ocupació o per un govern de caire totalitari»
«La resistència política sol ser un fenomen que sorgeix de la base i que és fruit de la pres de consciència d’allò que de debò està en joc. Adonar-se'n no porta a la recerca d’una ‘sortida’ o d’una ‘salvació’ individual, sinó d’una de comunitària, de social»
«Tota resistència, i tota resistència a l’actualitat, és portadora, doncs, d’una esperança»
«S’és resistent [no es fa de resistent] i s’espera que la resistència no sigui en va [...], el fet de mantenir viva la flama té sentit. El resistent sap que, passi el que passi, la seva acció no és absurda ni estèril; confia en la seva fecunditat encara que n’ignori el quan i el com de la germinació. Només sap que la preparació es fa des dels marges, lateralment»