Acolliment. Si diuen que el néixer és un gran plor, encara més podem dir que néixer és un ser acollit gratuïtament per la família, enmig del món inhòspit.
Hi ha imatge més terrible que un bebè abandonat a les escombraries? Abandonat en el no res?
La senzillesa, ser simplement el que ets, escalfa el lloc més gèlid. Mostrar-te sense disfressa, no amagar les debilitats ni les veritables fortaleses neteja tota supèrbia.
Rega i alimenta generosament les seves dues ribes, a vegades tan diferents. Pot ser frontera, però llavors que sigui un lloc d'intercanvi; la frontera és permeable, ben diferent d’un mur de separació.
Esperança a qualsevol preu. Pot ser il·lusòria, però sempre dona sentit a la vida. No convé viure sense il·lusió. No pas d'il·lusió en fer volar coloms, que també, sinó més aviat en fites concretes.
Si l'esperança ens abandona només podríem dir com les ànimes confinades als llimbs: “Sols patim la pena de viure en el desig sense esperança” (Divina Comèdia de Dant)
No sols s'ha de discernir i opinar, sinó que s'ha de fer. Cal actuar amb cura i sense complexos almenys en l'àmbit en què ens movem. No cal anar a buscar la necessitat gaire lluny per intentar solucionar-la: n'estem envoltats