Joan XXIII tenia el semblant alegre perquè, penso, creia que tot era possible des de la bona voluntat. I, així, engegà un procés d’intent de reforma de l'Església que tots sabem en el que va quedant. De fet en el que ja va quedar quan les propostes inicials dels qui volien sincerament un «aggiornamento» s'anaren diluint en l’antiga saviesa teològica i en la rutina calcificada. Francesc d’Assís fou igualment un personatge memorable, incommensurable. Fou un exemple brutal d’«aggiornamento» en aquella Església submergida en la corrupció. Perdura avui la seva imatge d’acolliment, amor, sinceritat, despreniment, senzillesa, ... i, també, d’alegria, malgrat les tergiversacions del seu missatge ja en vida seva, com la que narra en els seus Escrits de sant Francesc d’Assís i santa Clara: «¿Quina és, doncs, la veritable alegria? Torno de Perusa i a negre nit arribo aquí, i és temps d’un hivern fangós i fa tan fred que es fan caramells de l'aigua freda i congelada a les vores de la túnica [...] Després de trucar molta estona i cridar, ve el germà i pregunta: ‘¿Qui hi ha?’. I jo responc: ‘Fra Francesc’. I ell diu: ‘Vés, no és una hora decent d’anar pel món; no entraràs pas’. I en insistir jo de nou respon: ‘Vés-te’n. Tu ets simple i un illetrat, ja no véns amb nosaltres: nosaltres som tants i de tal manera que no et necessitem’. [...] Et dic que si hagués tingut paciència i no m’hagués irritat, en això està la veritable alegria.» Ni en un moment difícil perd, Francesc, la seva essència malgrat s’hagi esvaït, en part, la de la seva obra.
Joan XXIII tenia el semblant alegre perquè, penso, creia que tot era possible des de la bona voluntat. I, així, engegà un procés d’intent de reforma de l'Església que tots sabem en el que va quedant. De fet en el que ja va quedar quan les propostes inicials dels qui volien sincerament un «aggiornamento» s'anaren diluint en l’antiga saviesa teològica i en la rutina calcificada.
ResponEliminaFrancesc d’Assís fou igualment un personatge memorable, incommensurable. Fou un exemple brutal d’«aggiornamento» en aquella Església submergida en la corrupció. Perdura avui la seva imatge d’acolliment, amor, sinceritat, despreniment, senzillesa, ... i, també, d’alegria, malgrat les tergiversacions del seu missatge ja en vida seva, com la que narra en els seus Escrits de sant Francesc d’Assís i santa Clara:
«¿Quina és, doncs, la veritable alegria? Torno de Perusa i a negre nit arribo aquí, i és temps d’un hivern fangós i fa tan fred que es fan caramells de l'aigua freda i congelada a les vores de la túnica [...] Després de trucar molta estona i cridar, ve el germà i pregunta: ‘¿Qui hi ha?’. I jo responc: ‘Fra Francesc’. I ell diu: ‘Vés, no és una hora decent d’anar pel món; no entraràs pas’. I en insistir jo de nou respon: ‘Vés-te’n. Tu ets simple i un illetrat, ja no véns amb nosaltres: nosaltres som tants i de tal manera que no et necessitem’. [...] Et dic que si hagués tingut paciència i no m’hagués irritat, en això està la veritable alegria.»
Ni en un moment difícil perd, Francesc, la seva essència malgrat s’hagi esvaït, en part, la de la seva obra.