Esperança a qualsevol preu. Pot ser il·lusòria, però sempre dona sentit a la vida. No convé viure sense il·lusió. No pas d'il·lusió en fer volar coloms, que també, sinó més aviat en fites concretes.
Si l'esperança ens abandona només podríem dir com les ànimes confinades als llimbs: “Sols patim la pena de viure en el desig sense esperança” (Divina Comèdia de Dant)
Pot tenir esperança qui sent, com diu Paola de Rímini en el cant V de l’Infern de Dant: « No hi ha dolor més gran que recordar un altre temps feliç en la misèria».
ResponElimina¿No és el que expressen molts ‘sense sostre’ després de sentir-se abandonats per la família, pels amics, per la societat, per la vida?
La vergonya que pateixen segurament els impedeix de tenir un bri d’esperança; ¿com es pot viure, llavors, buit de futur, buit de temps, sense res que esperar?
La vergonya que no em permet ni saludar-los, ¿no m’aboca a la inhumanitat? Des de la humanitat pròpia perdo la dignitat de la meva condició quan ni m’atreveixo a mirar-los a la cara, en un simple gest que els mostraria la igualtat que dic defensar . ¿He deixat, llavors, de ser humà? No, perquè només pot ser inhumà aquell que és humà: només es pot comportar inhumanament qui és humà.
Cal que treballi per mantenir la il·lusió en mig d’un món que se’ns presenta amb molt poca esperança, doblegat per la injustícia, desorientat per la mentida de la postveritat, envernissat de superficialitat, ...
Cal que posi unes gotes d’esperança en el got ple de desencís. Cal que faci un petit pas cap a l’altre, un minúscul moviment per desplaçar els límits que em tenen presoner.
Cal que sigui capaç de mirar aquests rostres invisibles que tan sovint em qüestionen sense que trobi una resposta. Si no hi sé fer res, si no m’atreveixo a res, almenys que la llegenda del Cid contada per Rubén Darío em doni ànims per fitar aquests ulls que em fan adonar de la meva misèria:
“Rodrigo de Vivar pasa, meditabundo,
por una senda en donde, bajo el sol glorioso,
tendiéndole la mano,
le detiene un leproso.
Frente a frente, el soberbio príncipe del estrago
la victoria, el joven, bello como Santiago,
y el horror animado, la viviente carroña
que infecta los suburbios de hedor y ponzoña.
Y al Cid tiende la mano el siniestro mendigo
y su escarcela busca y no encuentra Rodrigo.
‘Oh, Cid, una limosna” dice el precito. ‘Hermano,
te ofrezco la desnuda limosna de mi mano’
dice el Cid y quitándose su férrero guante, extiende
la diestra al miserable, que llora y que comprende.”
constància..... també penso en la constància que té el pescador d' anar tirant la canya encara
ResponEliminaque no sempre en tregui peixos, però a còpia d' anar.la tirant algun en pesca.
Que sàpiquem ser constants en els nostres compromisos.
I temps.... i paciència ...... i bon àm (cor obert)
ResponEliminaPescar és un art que necessita:
ResponEliminaGENEROSITAT, per crear un ambient propici o per tornar el peix a la seva aigua si cal.
IL.LUSIÓ, convenciment de que anirà bé.
EXIT, és no posar totes les expectatives en el que pescarem sinó que comença en el fet d´anar a pescar.